Context

A Catalunya i a l’Estat espanyol l’aposta per l’agricultura agroindustrial ha provocat la disminució del número de persones que es dediquen a la pagesia i la pèrdua de cultura agrària. Això dificulta l’accés a aliments locals i ecològics per part dels canals d’abastiment de la població i de les empreses gestores de l’alimentació per a col·lectivitats.

Trobem una estructura del sector de l’alimentació per a col·lectivitats basada en grans corporacions, que estan monopolitzant la quota de mercat a partir d’optimitzar costos, deslocalitzar la producció i concentrar l’elaboració dels menús en grans cuines centrals dificultant el desenvolupament d’altres projectes basats en el consum de productes ecològics i de proximitat i que recolzen les economies locals i transformadores.

Segons dades de Alimarket i DBK l’any 2021, només 5 empreses varen concentrar quasi el 50% del mercat de la restauració col.lectiva (48%) i les primeres 10 empreses més de 60%.

Si bé aquesta era una tendència que s’està donant des de fa anys (l’any 2005 les 5 primeres empreses “només” concentraven el 27% del mercat) el període de pandèmia ha provocat una acceleració (l’any 2019 les 5 empreses concentraven el 41%.

Observem com la pèrdua de cultura i sobirania alimentària a la nostra societat dificulta que els equips de cuina tinguin accés o coneguin receptes per a la confecció de menús escolars saludables, ecològics i de temporada, i que els equips de monitoratge o acompanyants puguin transmetre l’origen i confecció dels plats.

Segons l’informe de Terres que ens alimenten (BCN Smart Rural) , Catalunya només té un 40% de capacitat d’alimentar a la seva població i la comarca del Barcelonès no arriba a un 1% d’autosuficiència alimentària.

Detectem que, de forma generalitzada, l’administració pública desconeix com incorporar criteris socials, culturals, ecològics i de proximitat a la compra i contractació pública, tant pel que fa a la gestió de cuines per a col·lectivitats com de productes alimentaris per als serveis públics, fet que provoca que la promoció, per part de l’administració, d’aquest canvi de model alimentari més just i sostenible encara sigui poca en quantitat i en qualitat.

A Catalunya, uns 330.000 infants es queden a dinar al menjador escolar. Això suposa un consum de 7.300 tones d’hortalisses, 1.500 tones de patates, 5,600 tones de fruita, 990 tones de carn blanca i 990 tones de carn vermella. L’administració pública i els governs (nacionals, comarcals i locals) tenen les eines per promoure que aquest consum d’aliments siguin de producció local i, de manera progressiva, fer una aposta per la producció ecològica a través de la compra pública.

Si totes les escoles de Catalunya decidissin consumir aliments de producció local, ecològica i de temporada, segurament seria una aposta poc realista, sobretot per a aquelles produccions minoritàries com les dels llegums. Per aconseguir-ho, calen altres dinàmiques de logística i distribució d’aliments. Això no hauria de ser una excusa per no fer res, al contrari, pot suposar un incentiu per promoure la producció local i per impulsar una estratègia lligada a les necessitats del territori.